Sovint, observar detingudament la realitat porta, de la mateixa manera que el fet de fixar durant una llarga estona la mirada en un objecte concret, a fer del que es mira una construcció, a exercitar una percepció aguditzada. La imatge que veiem organitza aleshores una història a partir d'una realitat que va més enllà de si mateixa i que s'acobla a la nostra imaginació per a crear altres mons possibles. Nunca supe si lo que me contabas era cierto o producto de tu fantasía és una exposició on els artistes semblen haver-se apartat de la realitat per mirar. Gregory Crewdson, Aernout Mik, José Álvaro Perdices i Miguel Ángel Tornero intenten obrir un llindar cap a un altre lloc per tal de treballar amb el coneixement de les coses per mitjà de la distància, de la perspectiva. Una posició, la de percebre's l'individu a si mateix i al món des de “fora”, que provoca en allò real un continu sentiment d'estranyesa i que atorga a la mirada categoria de conte. Gregory Crewdson (Nova York, 1962) presenta la sèrie Dream House (2002) en la qual, com és habitual en el seu treball, els personatges es troben en situacions inusuals i suggereixen un discurs narratiu misteriós que remet a un món sobrenatural. Unes fotografies on, en la teatralització aparent de la realitat, entra en joc la fantasia i on una latent obsesió psicològica irradia als treballs una intensitat estranya. El món creat per Aernout Mik (Holanda, 1962) és el d'un anar i venir de personatges per llocs indeterminats, com una forma d'estar enlloc, en una barreja d'atordiment i acomodament. A Park (2002) presenta una clara pressió d'incertesa ambiental. La sensació, sota l'acció d'un grup de persones que semblen que s'ignorin entre elles, és la d'un colapse social imminent. Per a l'artista es tracta d'una exploració de la naturalesa humana des d'un intens caos físic i mental col·lectiu que, lluny d'assolir una unitat, esdevé estranya, inquieta i incerta. Des d'una postura d'observació pretesament distant, José Álvaro Perdices (Madrid, 1971) dirigeix i instrueix accions minuciosament preparades amb una naturalitat gairebé fictícia. Les seves imatges, que tenen, com en anteriors treballs a la infància com centre de representació, transmeten certa poètica d'una tensió immòbil creada a partir d'una atmosfera mediatitzada i, per tant, enrarida. Darrere d'un aspecte simuladament casual, l'artista amaga en gestos en aparença innocents i ingenus, accions molt més ambígües que el que implicarien si fossin un simple joc, que evidencien construccions culturals que determinen qualsevol petit acte individual. Miguel Ángel Tornero (Baeza, Jaén, 1978) s'acosta a la realitat assenyalant-hi el que hi ha de desconcertant. Les seves imatges semblen narrar històries en què algú és i està sense saber que ha estat d'ell o qué l'ha portat fins allà, i on, immersos en aquesta incertesa, els personatges semblen quedar-se clavats, sense saber què fer. Amb situacions en què l'entorn desvetlla un to subtilment amenaçador, l'artista recrea escenaris mentals, ambients psicològics que semblen rebel·lar-se davant d'alló conegut per un mateix, davant d'alló proper o familiar. Una observació de la realitat a partir de la distància d'alló imminent, que exigeix de l'espectador una mirada vigilant, disposada a recontruir allò que s'eludeix.